ELS NO FELIÇOS

Si la vida fos com pedres que sobresurten en un riu i fan un caminet i aquestes pedres com les hamburgueses flotants de "Humor amarillo" la vida no seria tant diferent, fins i tot existiria una veu estrident que farà riure a gent que ni et coneix relatant la estupidesa de la teva caiguda... bé, això ja passa, perquè la vida és això... I a mi m'és igual, cada vegada més coses em són iguals, i si poc a poc tot em fos indierent? Seria la versió més animal de l'humà? o potser l'essència del ser? Estic farta de deixar d'estimar les coses que ahir estimava, de que m'avorreixi el que em divertia i em repugni el que em donava plaer... Això no és un coqueteig, no és res més que la por a la constant insatisfacció i a la impossibilitat de la felicitat... sempre ens quedarà la reflexió i la diversió, que crec que és molt millor que un somriure ximple... però els feliços que semblen ximples no ho saben, en canvi els tristos que semblen tristos sí que ho saben... ergo, són menys ignorants els no feliços.

BON NADAL

Deixant passar el temps

Massa tard per algunes coses i potser massa d'hora per d'altres... Però pensar massa en el temps que ha passat i en el que ens queda no fa res més que fer-nos perdre el temps.

LES NOSTRES LIMITACIONS... les meves

És cert que la vida se la fa cada un, que tot depèn de nosaltres i bla bla bla... però també hem d'aprendre a acceptar les nostres limitacions.

Acceptació 1: No sóc una dona que fa perdre el cap als homes. Em falta bellesa i encant... o no deu ser exactament això, perquè són dues qualitats que en certa manera tinc... Porto als homes a la més pura reflexió racionalista.

Acceptació 2: Accepto molt malament les males crítiques. Les bones bé.

Acceptació 3: M'invento alguns dels meus estats d'ànim, però massa poques vegades, generalment sóc bastant evident... Mai seré una bona seductora.

I ara, de sobte, em sento bé.

MI ABUELO

Mi abuelo se ha muerto. Tenía 85 años, ya era mayor. Con él no pudo ni la guerra, ni el cáncer, ni la fibrosis ni ninguna de las múltiples enfermedades que ha ido teniendo y que se iban amontonando dentro de su cuerpo frágil y pequeñito… A mi abuelo se lo llevó el tiempo y si la vida nos prepara para la muerte quizá por eso él eligió ser relojero. Elegir. A mi abuelo le quitaron un sueño. Era de un pequeño pueblo extremeño y un gran estudiante amante del conocimiento, también era pobre y el hijo mayor de una familia sin padre… pero los hijos del alcalde eran hijos del alcalde y eso pesó más que el talento. No pudo estudiar en la escuela ni hacer una carrera, pero mi abuelo era de los que más sabían, de los que más hablaban y de esos hombres que te hacen preguntas incómodas sobre la fe, la moralidad y demás cuestiones humanistas, porque él, además de ferviente católico y convencido comunista (sin olvidar que tocó la batería en un grupo de música), era un humanista, un filósofo con sus paradoja, por eso al final, cuando ya se moría, no pidió un cura, lo que los más convencidos ateos habían pedido al final del camino él no lo pidió. ¿Qué descubrió al final?¿ Que Dios no existe o más bien que Dios está en todo? No tengo ni idea, porque mi abuelo contaba muchas cosas, pero a su vez siempre fue un gran misterio. Mi abuelo era tremendo. Cuando me reñía me hablaba del hundimiento del imperio romano consecuencia de la depravación y el exceso, el ocio le era inmoral. Tenía miles de cartoncillos a los que pegaba papeles cuadriculados donde escribía desde listas de las cosas que debía hacer en el huerto hasta poesías, reflexiones y algunos pensamientos. Nunca los leí, quizá ahora sea el momento. Siempre contaba los mismos chistes y prefería hablar a escuchar. He dicho que le quitaron un sueño, pero jamás fue un fracasado, porque eligió su vida, vivió acorde con sus contradicciones, jamás dejó de trabajar, de interesarse por los libros, por el hombre ni por los misterios del alma. Y tuvo a mi abuela que le dedicó toda la vida y lo ha cuidado, y ha sido por, para y gracias a ella que aguantó todos estos años. Mi abuela, la más fuerte, ahora llora, ya no tiene a quien aguantar. Mi abuelo jamás quiso abandonar este mundo, por eso solo el tiempo pudo con él. No fue casualidad que eligiera arreglar relojes… como él me dijo más de una vez “el azar (o la casualidad) es el nombre que algunos le dan a la providencia”

AUTOMÀTICS

AUTOMÀTICS, Javier Daulte
Del 24 de Novembre al 17 de Desembre
Sala Muntaner

http://www.teatral.net/asp/espectacles/index.asp?g=8457&i=3187

De com els humans som com màquines i les màquines com humans que imiten màquines. Si un autòmat imités un humà, com ho faria? Quins trets ens caracteritzen davant allò que no és humà? Una obra on res és el que sembla i alhora res canvia.

Sobre la perfecció

Tinc poques coses a dir sobre la perfecció. Des de petita he volgut ser perfecte. Pels que no em conegueu us diré que no és precisament la perfecció un dels meus trets característics, però moltes vegades actuo com si ho fos, de perfecte. Fet que manifesta encara més la meva imperfecció. Un ésser perfecte seria algú immòbil, impertèrrit... la perfecció no pot evolucionar, poques vegades sorprendria. El teatre odia els éssers perfectes, i la vida també.

LA PACIÈNCIA del petit escorpí

Avui l'horòscop deia que havia de tenir paciència*.

L'he tingut. He tingut paciència quan he sapigut que havia d'anar sola a veure un pis, l'he tingut quan no s'ha presentat l'administrador de finques que me l'havia d'ensenyar, l'he perdut una mica quan l'he trucat i li he dit que era un impresentable i un miserable. Anant cap a casa d'una amiga que m'ha acollit tenia ganes de plorar. He tingut paciència i fins i tot he rigut una mica, quan explicaven a les notícies les incidències de la RENFE, transport que faig servir cada dia (i que el fet de no trobar pis a Barcelona farà que encara l'hagi d'usar més). He embolicat el regal que havia de donar-li al meu amic, amb una estranya paciència, perquè ja savia que al final no aniríem a sopar, però no adelantem aconteixements. He tingut paciència amb els nens de 6 anys a qui representa que els ensenyo teatre, fins i tot amb el Yury, l'Isaac i el Gerard. He estat pacient i tranquil.la al notar que la meva veu es fa malvé. També continuava pacient després de veure un pis de tres habitacions, sola altre cop i amb la certesa de que ja hem perdut un pis que ens interessava al Raval (també es confirmava que no hi hauria sopar d'aniversari i que el regal embolicat tornaria amb mi cap a casa)... el pis no tenia tres habitacions, en tenia dos i un passadís amb una mampara que es suposava que era la tercera... Mmmm. Tornava a tenir un nus a la gola. Paciència altre cop després de parlar amb el meu pare i escoltar el que ell creu que és la vida... La vida és una altra cosa... però quina?. Ara ja eren ganes de plorar i sanglotar. He abraçat el bolso com si fos jo i m'abracés a mi mateixa, bla bla bla. He decidit que aniria al cine, però la pel.lícula ja havia començat. No m'he rendit, perquè tenia paciència, i he anat a buscar un altre cine, però no tenia diners, així que he anat a un caixer a treure'n... però el caixer no podia realitzar aquesta complicada operació, així que amb paciència m'he rendit. He llegit la contraportada del diari i de la pena i la desil.lusió volia tornar a plorar, però ja sabeu, he tingut paciència. He agafat el tren fins a la meva ciutat de l'extraradi, i al sortir una dona m'ha dit amb un to maternal i cruel que el cinturó de la meva jaqueta estava netejant el terra de l'estació, m'he girat pacientment per recollir-lo i el vestit se m'ha enganxat a una planta amb punxes d'on no el podia desenganxar... M'he desenganxat amb molta paciència, fins i tot m'he rigut, tenia gracia el que jo estigués allà enganxada com una mosca. He caminat fins a casa meva i he odiat més aquesta ciutat horrenda. Ara, amb paciència escric això i escolto a la meva mare que em fa preguntes des del pis de baix, no l'entenc, perquè està massa lluny perquè l'entengui, així que dic "sí". Intento mantenir la paciència i tinc ganes de plorar.


* Sobre l'horòscop: No crec en l'astrologia ni em deixo portar pels designis que marca l'horòscop diari del diari gratuït que donen a l'entrada del transport públic. Però com que sóc una mica egocèntrica i el dia a dia no m'omple, intento donar-li un sentit literari a la meva vida, i que cada dia sigui el capítol d'una novel.la, i el que llegeixo a l'horòscop és la frase amb la que comença el destí d'aquell dia, després ja veurem si el seguim o el traïm.

el riuet que deixa un pixat

Saps quan algú t'ha fallat de veritat? Quan et fa massa vergonya explicar-ho. No li explicaré a ningú. Ningú sabrà que avui quan m'he llevat tenia por de que ell no es presentés, com cada vegada que quedo amb ell. És devastadora la certesa de que estimes a algú en qui no pots confiar, algú que no saps si serà allà quan el necessitis. Algú a qui li portaràs un regal i potser te l'hauràs de tornar a emportar. Ni s'imagina el mal que em fa, les esperances que em tira pel terra. Sí, sí que ho sap. La vida sempre segueix, però de vegades segueix més trista, més sense confiança... com el riuet que deixa un pixat, només cal esperar que aquest riu no ens ofegui.

DESITJAR

Desitjo, i desitjo molt i moltes coses, però si algú em pregunta que què és el que vull no ser pas que dir. Quan haig de bufar les espelmes del pastís el dia del meu aniversari i sento una veueta d'algú que ha vist que vaig a bufar sense objectiu dient "Demana un desig"... mmmm, em poso a pensar, ai ai ai... i demano sempre el mateix, que és alguna cosa així (perquè costa molt verbalitzar un pensament tant profund): "Que sigui reconeguda en la meva professió i que l'amor no sigui un problema ni per excés ni per defecte". És un desig de funcionaria, però aquí ho reconec, tinc ànima de funcionaria. El bon funcionari, si té ànima i pensaments elevats, ho pot ser tot a la vida sense patir pels diners ni l'èxit: Treballa unes quantes hores, no es cansa al treball i no ha dedicar gaire intenció intel.lectual en la seva feina. L'important del funcionari no és la feina en sí, és el temps i l'energi que li queden!!! Pot dedicar-se a viatjar, a escriure, a anar al cine, al teatre... pot fer tot allò que vulgui sense necessitar-ho. Però potser la relació entre el desig i la necessitat és més estreta del que ens pensem. Jo no sé ni el que desitjo ni el que necessito, no tinc la més mínima idea... Vull les coses que no tinc per sistema. Però no sóc una persona lluitadora, potser ho sóc essencialment, però no realment. Em podeu imaginar asseguda, desitjant una cosa que tinc davant i esperant que aquesta vingui cap a mi pel seu propi peu... sí, el meu desig vol el desig de l'altre, no m'agrada lluitar per les cosa que vull, vull que les coses que jo trio em triin... I l'amor? És una gran incògnita.

AMOR: Sentiment experimentat per una persona cap a una altra , que es manifesta en desitjar la seva companyia, alegrar-se amb el que és bo per aquella persona i patir amb el que li és dolent.

DESIG: Acció de desitjar. Desitjar: Tendir amb el pensament a aconseguir una possessió o realització d'alguna cosa que proporcionaria alegria o posaria fi a un patiment o malestar.

Tot plegat és una confusió.

¿Cómo se huye de todo?

Creo que he perdido algo por el camino, algo que era yo y que era muy valioso. Desde pequeña he perdido las cosas de valor que me regalaban, relojes, pendientes y anillos con piedras preciosas, ropa, muñecas, zapatos... algunas por despiste, otras porque directamente las regalaba y otras porque no las valoré. Y creo que conmigo misma me ha pasado lo mismo, no valoré lo que de más valor había en mí... y ahora no se exactamente que es, pero ya no está, y tengo que recuperarlo y solo hay una manera: Empezar otra vez.

LA QUE VIU O LA QUE MIRA

Intento no creure en el destí, ni en la mala sort ni en cap cosa que es pugui relacionar amb la providència. Intento. No hi crec. Però sempre hi ha un bassal que ofega a la meva sabata. Tot està dins nostre, potser tot el que ens passa és el que ens mereixem. Ho accepto. I on està la meva tara moral? De vegades m'apropo, és com si sentís el que és, però mai arribo a entendre-ho, a esbrinar-ho realment, i enlloc de la revelació em trobo amb el buit, l'angoixa i unes fortes palpitacions que ni tan sols em deixen dormir a les nits. De vegades penso que potser sóc una d'aquestes persones que viuen per sobre de les seves possibilitats, però de les seves possibilitats morals i intel.lectuals. Qui sóc jo? De vegades em recordo, quan encara anava a l'escola i em desdibuixo. Era tímida? Sí. Era atrevida? De vegades també. Em recordo intentant ser moltes coses i sent molt poques. La meva identitat, amb els anys no es forma, es deforma, perd els contorns, el sentit. Fa bastants anys em vaig retrobar amb una amiga, potser l'única persona a qui he estimat incondicionalment i a la que vaig retrobant i perdent al llarg dels anys (espero que aquesta repetició mai s'esgoti). Li vaig confessar algun patiment, algun dolor o algun dubte, no recordo què era, només recordo que ella es va quedar sorpresa i em va dir que li resultava estrany que fos jo qui dubtava d'alguna cosa, que jo sempre havia estat un mur, un exemple de fortalesa i seguretat. Quina tristesa. Mai m'havia mirat la meva amiga, no havia indagat en els meus perquès com jo ho havia fet amb els seus. I aquesta història es va repetint i el més trist és que jo cada vegada m'interesso menys pels altres, em molesten més i trobo a faltar a aquella jo que un dia, amb 16 anys, llegia "Nada" i es va aterroritzar davant la idea de que a ella, com a la protagonista de la novel.la, mai li passaria res i que la seva funció seria la de mirar el que li passen als altres. Observar. Qui sóc jo? La que viu o la que mira? I qui vull ser? Voler-ho tot és no tenir res... però era tan purament feliç amb la meva objectiva infelicitat d'observadora de l'adolescència.

L'ASPIRINA FONT DE JOVENTUT

M'ha explicat una amiga que l'única cosa que manté una pell jove és menjar mitja aspirina al dia. També pot ser que provoqui una úlcera a l'estómac... en realitat és més possible l'úlcera que el manteniment d'una pell jove i radiant. Què faig? No cal resposta, el que em fa falta és una altra cosa. Necessito sentir que he triat bé a la vida, necessito saber què és el que he triat. No tinc por a envellir, però sí que sento que els dies se m'escapen, que la meva bicibleta té les rodes punxades i la direcció desequilibrada. Penso més sovint en les coses que no m'agraden que en les que m'agraden... ja no sé que m'agrada, i el que m'agrada em deixa d'agradar, i a la inversa també, el que em porta a una pèrdua profunda d'ideals i interessos, a la desidia, a l'apatia, a la depressió i a la desesperació... entre d'altres coses, i per això em comencen a interessar els episodis anecdòtics, les trobades del mateix tipus, anecdòtiques...bé, potser és que sóc així de vanal...

El proper dia buscaré algunes de les paraules que he fet servir al diccionari, per ser més precisa i més profunda en la descripció de mi mateixa.

La panxa i la ment

És estrany, però de vegades crec que faig la meitat de les coses per una qüestió purament digestiva. Quan estic nerviosa l'estómac em fa glu glu i aleshores sembla que funciona millor. Però no sempre tinc aquest estat de nerviosisme i per això haig de crear situacions de certa angoixa i desequilibri, el que tampoc és molt recomanable perquè també em porta a un estat de un no gaire òptim estat emocional i mental... és una bogeria. Al final és el cos qui mana i qui desordena.

PRAGMÁTICO,-A ...

Referente a la acción y no a la especulación. Práctico

PRAGMATISMO: Doctrina propagada particularmenet por el psicólogo norteamericano William James, que funda la validez de cualquier doctrina filosófica, moral o política en sus efectos prácticos. Tendencia a adaptarse a las circunstancias y a no teorizar.

ESPECULAR: Examinar algo con atención para estudiarlo. Pensar o reflexionar sobre cuestiones teóricas. Hacer conjeturas más o menos realistas sobre algo. Comerciar o negociar con algo. Utilizar cierta cosa para obtener provecho o ventajas. Aprovecharse, traficar.

DESASOSIEGO

Ansiedad, desazón o intranquilidad física o moral

ANSIEDAD: Estado del que ansía. Preocupación e impaciencia por algo que ha de ocurrir. Angustia.

ANSIAR: Desear alguien una cosa tan importante para su bienestar o felicidad, que su no posesión le cause sufrimiento.

ANSIA: Malestar físico muy intenso que no consiste en nigún dolor determinado y se manifiesta principalmente por respiración anhelante. Padecimiento espiritual con impaciencia o temor.Afán, anhelo.

DESAZÓN: Falta de sabor en las comidas. Falta de humedad en los campos. Estado del que tiene alguna perturbación física o moral no graves, pero que le impiden estar tranquilo o tener alegría. Molestia causada por un picor.

ANGUSTIA: Intranquilidad con padecimiento intenso. Malestar causado por la sensación de no poder desenvolverse. Malestar físico intenso no causado por dolor determinado, que produce respiración fatigosa y sensación de no poder vivir.

AFÁN: Actitud de alguien que se entrega a una actividad con todas sus energías e interés.

ANHELO: Respiración fatigosa. Deseo vehemente de algo, particularmente inmaterial.

VEHEMENTE: Se aplica a lo que se mueve u obra con ímpetu o con mucha eficacia. Se aplica a la persona que obra irreflexivamente, así como a sus sentimientos o impulsos. Se aplica a la persona que pone pasión y entusiasmo en lo que hace o dice, así como a sus palabras, actos, deseos, sentimientos, ...
(preciosa definición, sobretodo si de fondo suena Shubert...)

DESEO: Acción de desear. Cosa deseada. Apetito sexual.

DESEAR: Tender con el pensamiento al logro de la posesión o realización de algo que proporcionaría alegría o pondría fin a un padecimiento o malestar.

Son suficientes estas definiciones para entender nuestro desasosiego? Nuestra angustia? Y el deseo? No. Pero ayudan. Reto a todo aquel que lea esto a que escriba una pequeña historia utilizando todas las palabras definidas.

CÁUSTICO,-A

Viene del latín. Se aplica a las sustancias que como los ácidos o la lejía, atacan y destruyen otras. También a las que destruyen los tejidos orgánicos, particularmente cuando se aplican como medio curativo para cicatrizar. Se aplica a las palabras, lenguaje, estilo, humor, ..., en que hay ironía agresiva y maligna y a quien la usa.

És curiosa la petita diferència entre la definició literal i la metafòrica... la literal diu que destrueix, però que en alguns casos serveix per cicatritzar. En canvi, la metafòrica descriu al llenguatge, l'humor o la persona càustica com una ironia agressiva i maligna, sense cicatrius ni raó... quina curiositat...

Soda cáustica....

EL DICCIONARIO

Hay muchas palabras que se usan y que nadie sabe exactamente cual es su significado. Me gusta la precisión en el lenguaje aunque yo no sea de las más precisas, además, el conocimiento del significado exacto de las palabras es lo que nos permitirá profundizar realmente en nuestra alma y nuestro pensamiento. Por eso voy a crear una especie de diccionario de palabras que me gustan y su significado. Ahí va la primera:

DESDEÑAR: Mostrar falta de aprecio o interés hacia una persona o cosa/Rechazar o no aceptar una cosa o persona por orgullo/No considerar de importancia una cosa y no tomarla en consideración/No aceptar a alguien o algo por considerarlo indigno.

No os ha parecido conmovedor? es un significado más poético y devastador de lo que me pensaba

El peligro

El peligro comienza cuando empiezas a desdeñar a los que te quieren, cuando su amor supone una amenaza y buscas algo más ligero porqué su amor te duele y asfixia, porqué crees que el amor no es suficiente (y no lo es, la verdad). El amor quizá solo sea egoísmo hecho lírica. La admiración y el respeto es más que el amor, lo es todo. Siento el peligro, un peligro extraño, siento que estoy detrás de algo que no me va a satisfacer, pero lo que voy dejando atrás ya solo es un recuerdo. Estoy poniendo en la balanza cosas de diferente valor y ganan las que menos pesan, traiciono sin poder evitarlo y como lo quiero todo, no se conservar y no renuncio, al final me quedaré sin nada... Todos tenemos complejos y yo se cual es el mío, es tan estúpido e inconfesable que obviamente no lo revelaré, pero como todos los complejos es un timón... Hoy estoy así porque no he ganado un premio que merecía.

Soy dichosa cuando bailo

Soy dichosa cuando bailo*, pero necesito desear bailar para bailar. Cuando después de bailar paro es tan triste que me río y me voy a tomar otra copa, para tener algo entre las manos mientras me siento y miro como bailan los demás... Y es falso y feo, la gente se ríe porque sí, como si bromearan cuando bailan. Hay que bailar en serio, de verdad, con cada uno de los músculos de tu cuerpo, significando cada movimiento, hablando con algún Dios.Toda fiesta es deprimente si lo pensáis. Pero no tenéis por qué pensarlo*


*Susan Sontag, Declaración

LO QUE MERECEMOS

Acabo de hacer un test de autoestioma en internet por hacer algo, para saber si mi falta de orientación actual es un problema de autoestima. I tengo una autoestima de 67 sobre 100. No se que quiere decir, pero atendiendo a las preguntas mezquinas del test como "Crees que eres una persona que merece ser amada" tampoco me inquieta mucho. Merecer ser amado... jajaja. La gente pensamos que el amor es un derecho, o un premio. Y no lo es. Tenemos derecho a una vivienda, a una vida digna y a algunas cosillas más, pero no al amor, ni a la amistad ni a la simpatía ajena. Yo recuerdo que cuando yo iba al colegio había una chica con la que casi nadie sentía mucha afinidad y entonces ella y su madre convocaron una reunión con las chicas del curso y el tutor para solucionar la marginación de esta chica (que no era una marginación como tal, era simplemente que nadie la quería lo suficiente para considerarla algo más que una compañera, cosa que ella no aceptaba). La chica nos dijo que teníamos que ser amigas suyas. Yo recuerdo que le respondí que no podía exigir a la gente que la quisiera, porque entonces siempre sabría que ese amor era mentira, no la convencí, pensaba diferente. Obviamente todo siguió igual. Nunca entendí como se le ocurrió exigirnos que la quisiéramos. Quizá la gente que no ha sido querida no sabe lo que es que la quieran y cree que es una cuestión de voluntad, un derecho que no se le da. Deseamos que nos quieran, nos acepten y nos amen, también hay gente que cree que es un derecho que la admiren o a tener éxito en la vida... pero no son derechos, como no lo son ser rubio o alto o guapo.

Las palabras del Filisteo

Yo seré egocentrico, pero tu estúpido. Pienso en ti más de lo que te piensas, pienso continuamente en no hacerte daño, en no ser cruel, porque se que eres muy sensible y no entiendes las cosas mediante la razón. Tu me llamas egocentrico continuamente, y yo no digo nada, asiento, porque creo que es verdad... Pero tu eres estúpido y yo no te lo digo porque me ha tocado jugar las cartas del fuerte. Sí, también me caracterizará la megalomanía más mezquina, la que me hace pensar, y acertar, que estás muy por debajo de mí, por eso dejo que me pises, que me insultes, que me engañes y me abandones. Lo que no entiendo es por qué acabo con gente como tu, gente que considero tontita e insignificante... debe ser algun problema de autoestima o de carencia afectiva, quién sabe. Creo que tu sufrimiento siempre será mayor que el mío, porque tu sientes más, porque aun crees en el amor y en la lucha, como un soldado, y yo, en cambio, solo creo en mí, porque creo en mí, aunque no me respetes, pero se que me respetas y que me temes... Dices que no te he abierto el corazón, lo que pasa es que no entiendes mi corazón, porque tu tienes sentimientos y yo alma, tu corazón funciona como un telefilm y el mío es una película de Bergman. Cuando te digo estúpido no te insulto, no es una venganza ni quiero ser cruel. Te digo la verdad y por eso lo escribo aquí y no te lo digo, porque entenderías mal mis palabras, como algo rebuscado con una finalidad; y no es eso. Los tontos no entendeis que a veces las cosas y las palabras solo son lo que son y nada más.

"... cada vez que había intentado desquitarme de algún agravio sufrido me había encontrado al fin conmigo mismo como agraviador"

"La broma", Milan Kundera

LA MALIGNA

Era dilluns i em trobava a Gràcia, esperant, sense cap llibre. El cap de setmana, per superar la tristesa, el tedi i l'excés de família a casa meva, vaig acabar amb els dos que tenia començats. No vaig agafar cap de casa perquè pensava que aquell seria un dia sense esperes. No va ser així. Vaig anar a una llibreria on hi ha llibres rebaixats a 3 euros. Em sorprèn el títol "Vida y amores de una Maligna" de Fay Weldon. L'agafo. Era el llibre que necessitava, molt divertit i devastador. De vegades és complicat saber quin és el nostre paper a la vida. Hem d'acceptar el que el suposat destí ens ha donat o crear des de zero i en tots els aspectes la nostra vida i la nostra persona? Elfriede Jelinek va escriure en un dels seus llibres que els homes neixen amb un destí i que les dones l'hem de crear. Seguim les dones a disposició del que pensin els homes de nosaltres? Jo no em sento especialment seductora, potser una mica atractiva, però no sóc una noia guapa i dolça. Sóc ràpida i divertida, però tampoc no sóc una dona excessivament intel·ligent. No m'entendreix la maternitat ni la tranquil·litat de la llar, però tampoc acostumo a tenir molts amants ni a sortir gaire. M'agraden les històries rares i tractar a la gent d'igual a igual. Cada tres anys aproximadament canvia radicalment el meu punt de vista sobre la vida, i enlloc d'estar més segura de les coses dubto més i no veig res clar (quan era adolescent i fins a la majoria d'edat la gent es sorprenia de la claredat de les meves idees... i ara es sorprenen de la meva falta d'opinió). Em sento sola i no se quina és la companyia que vull. Em fascina la Maligna. No se on està la línia que separa el bé del mal, i prefereixo l'admiració a l'amor. No se que és ser una dona i desitjaria ser un home, o que tots fóssim homes. Estic farta de llegir que la dona és la seducció, la bellesa, la dolçor... Jo no m'identifico, ni amb la Maligna tampoc, perquè ella, al cap i a la fi és una víctima que vol conquerir el món que l'ha rebutjat.

Sense número ni planeta

La nostra personalitat no sabem ben bé com es forma. Segur que no depèn de l'Astrologia, però és una pseudo-mitologia que a mi m'encanta. Jo sóc Escorpí, i m'agrada. Quan era més jove vaig llegir un llibre de la Linda Goodman (crec que es deia així l'escriptora) que definia a Escorpí, la dona escorpí, el treballador escorpí, el caràcter del signe en general... Sobre la dona escorpí deia, entre d'altres coses més profundes, que era molt seductora, que fins i tot amb una gorra de baseball resultava molt atractiva (jo mai he fet servir gorres de baseball, però l'escriptora era americana i suposo que amiga de la Danielle Steel... però faré la prova).El llibre deia que cada signe del zodíac té un número, però quan arribo al meu... Sorpresa!, Escorpí no té número propi. L'autora justificava la no existència de número dient no se què de la independència i no se què més, no ho recordo. Jo em vaig sentir especial per ser diferent i en vaig tenir prou (ho vaig individualitzar, com si fos l'única escorpí de la terra, perquè llavors no existien gaire escorpins prop meu... ara sí i ens encanta sentir-nos igual d'especials, som tres persones tocades per no se quins poders que ens encanta creure que tenim...). No tenir número estava bé. El planeta d'Escorpí és Plutó... bé, era Plutó. La Linda descrivia el planeta com el més misteriós del sistema solar, el més desconegut... i sí, ha resultat ser molt misteriós, fins al punt de no ser un planeta: Fa poc han descobert uns quants planetes nous molt similars al meu planeta i resulta que Plutó no ho és, o és un planeta a mig formar, un simple objecte massa petit per ser un planeta, com tots els nous planetets descoberts. Ara entenc perquè em sento tant perduda últimament... No se quin és el meu orígen astrològic. M'encantava Plutó i ara no existeix, mai ha existit i jo l'he estimat. El zodíac és una tonteria, però de vegades esdevé una metàfora... i de sobte ha esdevingut una metàfora que no se si m'agrada... Si el meu planeta és massa petit per considerar-se com a tal vol dir que és un planeta acomplexat, mesquí... però no és això, la metàfora és una altra, Plutó, com els seus nous germanets o fillets, és d'una naturalesa diferent de la resta... més petit, sí, però misteriós i fascinant, bla bla bla... Tot això és mentida, ja ho se, però què no no ho és? I jo organitzo les meves mentides com més m'agrada...

Sense número i sense planeta... Es pot ser més lliure?

Gerda Taro

Fotògrafa. Va morir o assassinada a la Guerra civil espanyola o esclafada accidentalment per un tanc a la mateixa guerra. Era amiga, potser amant, i col·laboradora de Robert Cappa, el famós fotògraf. No se res més d’ella, només que era aquesta dona de la foto. L’altra dia parlava amb el meu amic, ja no recordo de que... Va dir-me que al final el temps ho posa tot al seu lloc... tot i el seu ateisme manifest defensava una espècie de justícia divina; estranya paradoxa, però ell és així. Jo no coneixia a la Gerda, però sí que he conegut a gent que ha mort de sobte, jove, gent que no veurà si el temps ha posat les seves coses bones i dolentes als llocs on se suposa que han d’anar, ni jo podré arreglar coses que estaven una mica malmeses entre nosaltres o barallar-me fins al final amb elles, amb les persones que he estimat i que ara estan mortes. Les coses no tenen per que posar-se a cap lloc... i això angoixa més que saber que hem de morir, perquè vol dir que possiblement morirem sense haver solucionat la major part dels problemes. El temps només passa, no col·loca res, sinó mireu la foto de la Gerda com una premonició.

ANIMALILLOS

Me enfado por cosas que no deberían importarme... No me enfado, me enfurezco por cosas como:
Un ser que pega pequeños empujoncitos antes de que se abran las puertas del metro. Son unos golpecitos cortos y ansiosos, como de conejito con sarna o algun animalillo a la vez asqueroso y desvalido... No es el golpecito en si el que me molesta, que lo hace, porque es algo repetitivo y, aunque sin sonido, estridente... pero no es el empujoncito, no, es la miseria del acto lo que me irrita. La gente no solo ha perdido la educación, también ha perdido la dignidad. El conejillo sarnoso se olvidó de preguntarse dos cosas. La primera es: ¿Puedo estar molestando a la persona a quien le doy empujoncitos? (cuestión de educación) y la segunda, y quizá más importante, sería preguntarse sobre qué imagen de si mismo está dando (cuestión de dignidad). Vivimos un poco en el mundo de "ya se que tengo la barriga más grande del universo, pero me pongo un top que la luzca, porque no tengo complejos... y además doy empujoncitos en el metro porque soy libre y hago lo que me da la gana, y a quien no le guste que se joda o que empuje él al que tiene delante", y esto es la libertad para una gran parte de nosotros: gritar, empujar, fumar en los vagones... ser desagradable en general. Molestan muchísimo, pero creo que es mucho peor en los animalillos, casi sin lenguaje ni conciencia (una quizá sea consecuencia de la otra), en los que se están convirtiento

...En realidad no me enfurece, me entristece, y no os podeis imaginar hasta que punto, ver la fealdad de las formas y los actos que nos rodean

Lo que quiero II

Hoy lleva lloviendo todo el día... Voy a ir pensando mi siguiente deseo

SOBRE LA HUIDA

La mujer invisible tiene una oferta para irse a vivir a Berlín y no sabe que hacer. Yo, con mis ganas de correr y no parar, le dije que se fuera, que huyera, porque creo que a diferencia de lo que se piensa huir es bueno y valiente. Ella me dijo que la huida tiene muchas caras y algunos rincones, y que, de alguna manera, no se puede huir de las cosas, porque siempre quedan, las más importantes, pendientes y que hay que superarlas. Tiene razón… Pero de repente me abordó una pregunta: ¿Quedarse no es también huir? ¿Quien no sale corriendo no está huyendo? Sí, quizá la vida sea una huida y la cuestión no esté en huir o no huir, quizá la cuestión esté en hacia dónde huimos. Los que salimos corriendo al final no sabemos donde hemos llegado y los que se quedan no saben donde habrían podido llegar. Siempre estará la pregunta de “Cómo habría sido si lo hubiera hecho de otra manera”, pero mejor no hacerle mucho caso a la preguntita, porque nos volveríamos locos, así que al menos seamos consecuentes con nuestras decisiones. Es verdad que las cosas nos persiguen y que no se puede huir de ellas… pero quizá lo que nos de miedo de verdad cuando huimos es que las cosas no nos persigan, que desaparezcan para siempre. Porque quizá la huída es una prueba, un desafío a todo aquello que amenaza con desaparecer y a quien le decimos “¿Puedes seguirme en mi huida?” Ojalá las cosas pendientes me persigan en la huída y me sorprendan a mí y a la mujer invisible.

Lo que quiero

Rara vez sabemos lo que queremos... o al menos la gente como yo no lo sabe. Yo quiero, siempre, que llueva, y que llueva mucho, pero supongo que eso es porque vivo en un país donde las lluvias no son muy frecuentes ni muy duraderas. Estuve un año en Argentina, y allí si que llovía cuando llovía... no paró de llover a lo largo de dos días. Aunque también es verdad que recuerdo un invierno en el que las lluvias eran muy frecuentes, que mi ropa nunca se secaba y que me mojaba casi a diario: Estaba resfriada, con la ropa sucia y oliendo a humedad... Entonces quería que parara de llover y que saliera el sol a calentarme un poquito... pero eso fue porque entonces se llevaban los pantalones muy largos y se me mojaban y llenaban de barro y, además, no tenía ni chubasquero ni secadora (ahora tampoco, pero no llueve como llovió entonces). El que llueva es una cosa que quiero incondicionalmente, exceptuando aquel invierno (aunque cuando paró de llover volví a querer que lloviera). Pero cuando pienso en los demás menesteres que ocupan o podrán ocupar mi vida, no se lo que quiero ni cómo lo quiero... Así que si solo quiero que llueva, podía llover cuando yo quiera, no?

ABANDONO FRECUENTEMENTE LA CIUDAD. PERO REGRESO

Una vez, ya hace algunos años, cuando quedaban 3 meses para que yo fuera mayor de edad, decidí salir corriendo hacia Madrid. La verdad es que no fue porque no me gustara lo que me rodeaba, sino porque me gustaba demasiado y me sentía demasiado enganchada a ello, o quizá no fuera por eso... ya no me acuerdo, pero se que salí corriendo, y sin casi pasado (recuerdo que mis historias eran las historias de una adolescente poco intrépida y vergonzosa)cambié mi vida. A los tres años de estar en Madrid volví a salir corriendo hacia Barcelona(y la huída pareció un regreso)buscando seguridad en unos estudios superiores de Arte Dramático que llenaran mi jornada completa dándome seguridad. A los tres años huí otra vez, solo 5 meses a Cracovia, para encontrar el verdadero teatro, allí es mejor, pero tampoco diría que es el "verdadero teatro". Después volví (en esos 5 meses encontré el amor y por primera vez canté... ). Han pasado muchas cosas y casi tres años desde esos 5 meses y yo vuelvo a sentir las piernas ansiosas, un deseo enorme de huir de todo... Que desasosiego