¿Cómo se huye de todo?

Creo que he perdido algo por el camino, algo que era yo y que era muy valioso. Desde pequeña he perdido las cosas de valor que me regalaban, relojes, pendientes y anillos con piedras preciosas, ropa, muñecas, zapatos... algunas por despiste, otras porque directamente las regalaba y otras porque no las valoré. Y creo que conmigo misma me ha pasado lo mismo, no valoré lo que de más valor había en mí... y ahora no se exactamente que es, pero ya no está, y tengo que recuperarlo y solo hay una manera: Empezar otra vez.

LA QUE VIU O LA QUE MIRA

Intento no creure en el destí, ni en la mala sort ni en cap cosa que es pugui relacionar amb la providència. Intento. No hi crec. Però sempre hi ha un bassal que ofega a la meva sabata. Tot està dins nostre, potser tot el que ens passa és el que ens mereixem. Ho accepto. I on està la meva tara moral? De vegades m'apropo, és com si sentís el que és, però mai arribo a entendre-ho, a esbrinar-ho realment, i enlloc de la revelació em trobo amb el buit, l'angoixa i unes fortes palpitacions que ni tan sols em deixen dormir a les nits. De vegades penso que potser sóc una d'aquestes persones que viuen per sobre de les seves possibilitats, però de les seves possibilitats morals i intel.lectuals. Qui sóc jo? De vegades em recordo, quan encara anava a l'escola i em desdibuixo. Era tímida? Sí. Era atrevida? De vegades també. Em recordo intentant ser moltes coses i sent molt poques. La meva identitat, amb els anys no es forma, es deforma, perd els contorns, el sentit. Fa bastants anys em vaig retrobar amb una amiga, potser l'única persona a qui he estimat incondicionalment i a la que vaig retrobant i perdent al llarg dels anys (espero que aquesta repetició mai s'esgoti). Li vaig confessar algun patiment, algun dolor o algun dubte, no recordo què era, només recordo que ella es va quedar sorpresa i em va dir que li resultava estrany que fos jo qui dubtava d'alguna cosa, que jo sempre havia estat un mur, un exemple de fortalesa i seguretat. Quina tristesa. Mai m'havia mirat la meva amiga, no havia indagat en els meus perquès com jo ho havia fet amb els seus. I aquesta història es va repetint i el més trist és que jo cada vegada m'interesso menys pels altres, em molesten més i trobo a faltar a aquella jo que un dia, amb 16 anys, llegia "Nada" i es va aterroritzar davant la idea de que a ella, com a la protagonista de la novel.la, mai li passaria res i que la seva funció seria la de mirar el que li passen als altres. Observar. Qui sóc jo? La que viu o la que mira? I qui vull ser? Voler-ho tot és no tenir res... però era tan purament feliç amb la meva objectiva infelicitat d'observadora de l'adolescència.

L'ASPIRINA FONT DE JOVENTUT

M'ha explicat una amiga que l'única cosa que manté una pell jove és menjar mitja aspirina al dia. També pot ser que provoqui una úlcera a l'estómac... en realitat és més possible l'úlcera que el manteniment d'una pell jove i radiant. Què faig? No cal resposta, el que em fa falta és una altra cosa. Necessito sentir que he triat bé a la vida, necessito saber què és el que he triat. No tinc por a envellir, però sí que sento que els dies se m'escapen, que la meva bicibleta té les rodes punxades i la direcció desequilibrada. Penso més sovint en les coses que no m'agraden que en les que m'agraden... ja no sé que m'agrada, i el que m'agrada em deixa d'agradar, i a la inversa també, el que em porta a una pèrdua profunda d'ideals i interessos, a la desidia, a l'apatia, a la depressió i a la desesperació... entre d'altres coses, i per això em comencen a interessar els episodis anecdòtics, les trobades del mateix tipus, anecdòtiques...bé, potser és que sóc així de vanal...

El proper dia buscaré algunes de les paraules que he fet servir al diccionari, per ser més precisa i més profunda en la descripció de mi mateixa.