LA DONA GÒTICA

Vaig llegir un llibre. Aquest llibre era una novel.la. De la novel.la vaig treure una obra de teatre. La novel.la tenia una protagonista. Cap al final de la novel.la apareixia un nou personatge que es referia a la protagonista com la dona que toca el laúd o la dona gòtica per la seva fesonomia i la seva manera de moure's. Vaig muntar l'obra de teatre pensant en les pintures de Vermeer i el meu personatge pensant en la dona gòtica.

Ahir vaig anar al otorinolaringòleg, perquè estic encostipada i tenia l'oída tapada... estava espantada perquè divendres vaig perdre la veu i encara no l'he recuperat del tot. Després d'esperar a la consulta més del que m'hagués agradat esperar, vaig entrar i vaig pensar que havia valgut la pena l'espera, perquè el metge em va agradar: Era un home gran i lleig, amb aquell aire d'autosuficiència que fan metges als metges dins de consultes tan ràncies com era la seva. Em va mirar totes les cavitats bucofaríngies (que deurien estar totes plenes de mocs verds, bastant fastigós, la veritat). A l'oída no tinc res, a part d'una petita inflamació lleu, però de sobte em va revelar que el meu paladar en lloc de ser l'arc de mig punt, propi del romànic, que havia de ser era un arc apuntat propi del gòtic. Textualment va dir-me: "El teu paladar és un paladar gòtic". Quina il.lusió! Tot i que és un defecte, perquè la metàfora que tan m'agrada fa que no respiri pel nas, que ronqui i que tots els matins m'aixequi amb una espècie de no-veu i que les infeccions tinguin un accés directe a la meva faringe, que, per cert, també m'ho va revel.lar ell, el metge amant de les metàfores, tinc una faringe hipertròfica, hipersensible a qualsevol canvi de temperatura i a qualsevol cosa. Així que la meva veu us revelarà si no m'he abrigat suficient, si he begut quelcom massa fred o si he passat tota una nit sense dormir... Vaig néixer així, i potser, d'alguna manera, m'agrada.

Primer vaig pensar que el meu paladar feia de mi una dona gòtica, però les dones no estan fetes d'arcs, són les catedrals.

ELS MEUS AMICS I JO

Alguns creuen que els amics són aquelles persones que han d'aguantar aquell mal humor que no som capaços de descarregar amb la gent i les situacions que realment es mereixen el nostre descontent i la nostra ira. D'altres pensen que són aquells éssers obligats a estar sempre al nostre costat quan tenim ganes plorar i han escoltar tres hores en silenci de laments i insults dirigits a persones que ens han ofès, ferit o enganyat (es pot afegir qualsevol verb a la llista). Alguns diuen que els amics són les persones amb les que passem el temps fins que trobem una parella i després busquem parelles amigues amb qui anar a fer costellades. He sentit dir a gent que els amics han de saber llegir el nostre pensament i adelantar-se a les nostres necessitats...

Per a mi, els amics són aquells que fan que la vida prengui trascendència, que el dia a dia esdevingui una història, que recordin algunes de les teves frases vestides de vanalitat com a màximes, i que tu recordis les seves, són aquells que t'han ajudat a crear la teva moral. Els meus amics són aquells que creuen que el que faig és important, que confien en el meu talent, que creuen que sóc una meravella i un prodigi. Jo sóc amiga d'ells per la mateixa raó. Alguns diran que a la gent se l'estima pel que és, i no pel fan... però jo i els meus amics som una gent molt egòlatra, a més de prepotents, insegurs i allunyats de la realitat. Jo no vull amics que em recordin que potser m'estic passant, que em fan dubtar dels meus èxits ni que critiquen la meva osadia. Per boicotejar-me ja estic jo. No vull que em menteixin, però un amic que no pensi que sóc excepcional no té cap raó per a ser amic meu, si tingués molts diners sí que tindria un altre motiu, però com que sóc, per dir-ho d'alguna manera, econòmicament poc solvent no hi ha cap altre raó, a part d'un sàdic desig de destroçar els castells de sorra que faig a la platja.

Com sóc

Sóc d'aquestes personas que ploraria, destrossaria, mataria al conductor del tren de la RENFE i cremaria l'estació quan arriben tard els trens o es queden parats mil hores entre dues estacions. Però quan es concerta un boicot, o una manifestació, no hi participo. És que no m'agraden les manifestacions, les grans marxes catàrtiques.

les coses més boniques que m'han dit...

"Tu expresión es la de una boca que ríe y unos ojos que lloran" Una professora de veu molt deficient que vaig tenir a Madrid.

"Els teus ulls tenen la capacitat de mirar el cel i l'infern" Una professora d'interpretació polonesa, molt grossa, molt rossa i que tenia l'infern als ulls.

"Tens la bèstia dins" Un professor d'interpretació del que estic enamorada, tot i el seu habitual mussol a l'ull i el seu cabell escàs. No m'ho va dir al llit. Què m'hagués dit al llit si l'haguéssim compartit?

"Si em pregunten com és aquesta ciutat, diré que aquesta ciutat ets tu" Un llop amant de les grans frases.

"El teu problema és que no confies en els teus encants" El meu amic, una persona que estima a aquesta anima amorfa que sóc.

"La gent em cansa, tu em descanses" La meva amiga Marta, que també em descansa.

"Tens ànima de funcionaria" Aquesta no és bonica, però me la va dir un altre professor, vell i verd, amb un estrany regust de desig... Sempre que penso en la frase, una brisa morbosa em mou els cabells.