MI ABUELO

Mi abuelo se ha muerto. Tenía 85 años, ya era mayor. Con él no pudo ni la guerra, ni el cáncer, ni la fibrosis ni ninguna de las múltiples enfermedades que ha ido teniendo y que se iban amontonando dentro de su cuerpo frágil y pequeñito… A mi abuelo se lo llevó el tiempo y si la vida nos prepara para la muerte quizá por eso él eligió ser relojero. Elegir. A mi abuelo le quitaron un sueño. Era de un pequeño pueblo extremeño y un gran estudiante amante del conocimiento, también era pobre y el hijo mayor de una familia sin padre… pero los hijos del alcalde eran hijos del alcalde y eso pesó más que el talento. No pudo estudiar en la escuela ni hacer una carrera, pero mi abuelo era de los que más sabían, de los que más hablaban y de esos hombres que te hacen preguntas incómodas sobre la fe, la moralidad y demás cuestiones humanistas, porque él, además de ferviente católico y convencido comunista (sin olvidar que tocó la batería en un grupo de música), era un humanista, un filósofo con sus paradoja, por eso al final, cuando ya se moría, no pidió un cura, lo que los más convencidos ateos habían pedido al final del camino él no lo pidió. ¿Qué descubrió al final?¿ Que Dios no existe o más bien que Dios está en todo? No tengo ni idea, porque mi abuelo contaba muchas cosas, pero a su vez siempre fue un gran misterio. Mi abuelo era tremendo. Cuando me reñía me hablaba del hundimiento del imperio romano consecuencia de la depravación y el exceso, el ocio le era inmoral. Tenía miles de cartoncillos a los que pegaba papeles cuadriculados donde escribía desde listas de las cosas que debía hacer en el huerto hasta poesías, reflexiones y algunos pensamientos. Nunca los leí, quizá ahora sea el momento. Siempre contaba los mismos chistes y prefería hablar a escuchar. He dicho que le quitaron un sueño, pero jamás fue un fracasado, porque eligió su vida, vivió acorde con sus contradicciones, jamás dejó de trabajar, de interesarse por los libros, por el hombre ni por los misterios del alma. Y tuvo a mi abuela que le dedicó toda la vida y lo ha cuidado, y ha sido por, para y gracias a ella que aguantó todos estos años. Mi abuela, la más fuerte, ahora llora, ya no tiene a quien aguantar. Mi abuelo jamás quiso abandonar este mundo, por eso solo el tiempo pudo con él. No fue casualidad que eligiera arreglar relojes… como él me dijo más de una vez “el azar (o la casualidad) es el nombre que algunos le dan a la providencia”

AUTOMÀTICS

AUTOMÀTICS, Javier Daulte
Del 24 de Novembre al 17 de Desembre
Sala Muntaner

http://www.teatral.net/asp/espectacles/index.asp?g=8457&i=3187

De com els humans som com màquines i les màquines com humans que imiten màquines. Si un autòmat imités un humà, com ho faria? Quins trets ens caracteritzen davant allò que no és humà? Una obra on res és el que sembla i alhora res canvia.

Sobre la perfecció

Tinc poques coses a dir sobre la perfecció. Des de petita he volgut ser perfecte. Pels que no em conegueu us diré que no és precisament la perfecció un dels meus trets característics, però moltes vegades actuo com si ho fos, de perfecte. Fet que manifesta encara més la meva imperfecció. Un ésser perfecte seria algú immòbil, impertèrrit... la perfecció no pot evolucionar, poques vegades sorprendria. El teatre odia els éssers perfectes, i la vida també.

LA PACIÈNCIA del petit escorpí

Avui l'horòscop deia que havia de tenir paciència*.

L'he tingut. He tingut paciència quan he sapigut que havia d'anar sola a veure un pis, l'he tingut quan no s'ha presentat l'administrador de finques que me l'havia d'ensenyar, l'he perdut una mica quan l'he trucat i li he dit que era un impresentable i un miserable. Anant cap a casa d'una amiga que m'ha acollit tenia ganes de plorar. He tingut paciència i fins i tot he rigut una mica, quan explicaven a les notícies les incidències de la RENFE, transport que faig servir cada dia (i que el fet de no trobar pis a Barcelona farà que encara l'hagi d'usar més). He embolicat el regal que havia de donar-li al meu amic, amb una estranya paciència, perquè ja savia que al final no aniríem a sopar, però no adelantem aconteixements. He tingut paciència amb els nens de 6 anys a qui representa que els ensenyo teatre, fins i tot amb el Yury, l'Isaac i el Gerard. He estat pacient i tranquil.la al notar que la meva veu es fa malvé. També continuava pacient després de veure un pis de tres habitacions, sola altre cop i amb la certesa de que ja hem perdut un pis que ens interessava al Raval (també es confirmava que no hi hauria sopar d'aniversari i que el regal embolicat tornaria amb mi cap a casa)... el pis no tenia tres habitacions, en tenia dos i un passadís amb una mampara que es suposava que era la tercera... Mmmm. Tornava a tenir un nus a la gola. Paciència altre cop després de parlar amb el meu pare i escoltar el que ell creu que és la vida... La vida és una altra cosa... però quina?. Ara ja eren ganes de plorar i sanglotar. He abraçat el bolso com si fos jo i m'abracés a mi mateixa, bla bla bla. He decidit que aniria al cine, però la pel.lícula ja havia començat. No m'he rendit, perquè tenia paciència, i he anat a buscar un altre cine, però no tenia diners, així que he anat a un caixer a treure'n... però el caixer no podia realitzar aquesta complicada operació, així que amb paciència m'he rendit. He llegit la contraportada del diari i de la pena i la desil.lusió volia tornar a plorar, però ja sabeu, he tingut paciència. He agafat el tren fins a la meva ciutat de l'extraradi, i al sortir una dona m'ha dit amb un to maternal i cruel que el cinturó de la meva jaqueta estava netejant el terra de l'estació, m'he girat pacientment per recollir-lo i el vestit se m'ha enganxat a una planta amb punxes d'on no el podia desenganxar... M'he desenganxat amb molta paciència, fins i tot m'he rigut, tenia gracia el que jo estigués allà enganxada com una mosca. He caminat fins a casa meva i he odiat més aquesta ciutat horrenda. Ara, amb paciència escric això i escolto a la meva mare que em fa preguntes des del pis de baix, no l'entenc, perquè està massa lluny perquè l'entengui, així que dic "sí". Intento mantenir la paciència i tinc ganes de plorar.


* Sobre l'horòscop: No crec en l'astrologia ni em deixo portar pels designis que marca l'horòscop diari del diari gratuït que donen a l'entrada del transport públic. Però com que sóc una mica egocèntrica i el dia a dia no m'omple, intento donar-li un sentit literari a la meva vida, i que cada dia sigui el capítol d'una novel.la, i el que llegeixo a l'horòscop és la frase amb la que comença el destí d'aquell dia, després ja veurem si el seguim o el traïm.

el riuet que deixa un pixat

Saps quan algú t'ha fallat de veritat? Quan et fa massa vergonya explicar-ho. No li explicaré a ningú. Ningú sabrà que avui quan m'he llevat tenia por de que ell no es presentés, com cada vegada que quedo amb ell. És devastadora la certesa de que estimes a algú en qui no pots confiar, algú que no saps si serà allà quan el necessitis. Algú a qui li portaràs un regal i potser te l'hauràs de tornar a emportar. Ni s'imagina el mal que em fa, les esperances que em tira pel terra. Sí, sí que ho sap. La vida sempre segueix, però de vegades segueix més trista, més sense confiança... com el riuet que deixa un pixat, només cal esperar que aquest riu no ens ofegui.

DESITJAR

Desitjo, i desitjo molt i moltes coses, però si algú em pregunta que què és el que vull no ser pas que dir. Quan haig de bufar les espelmes del pastís el dia del meu aniversari i sento una veueta d'algú que ha vist que vaig a bufar sense objectiu dient "Demana un desig"... mmmm, em poso a pensar, ai ai ai... i demano sempre el mateix, que és alguna cosa així (perquè costa molt verbalitzar un pensament tant profund): "Que sigui reconeguda en la meva professió i que l'amor no sigui un problema ni per excés ni per defecte". És un desig de funcionaria, però aquí ho reconec, tinc ànima de funcionaria. El bon funcionari, si té ànima i pensaments elevats, ho pot ser tot a la vida sense patir pels diners ni l'èxit: Treballa unes quantes hores, no es cansa al treball i no ha dedicar gaire intenció intel.lectual en la seva feina. L'important del funcionari no és la feina en sí, és el temps i l'energi que li queden!!! Pot dedicar-se a viatjar, a escriure, a anar al cine, al teatre... pot fer tot allò que vulgui sense necessitar-ho. Però potser la relació entre el desig i la necessitat és més estreta del que ens pensem. Jo no sé ni el que desitjo ni el que necessito, no tinc la més mínima idea... Vull les coses que no tinc per sistema. Però no sóc una persona lluitadora, potser ho sóc essencialment, però no realment. Em podeu imaginar asseguda, desitjant una cosa que tinc davant i esperant que aquesta vingui cap a mi pel seu propi peu... sí, el meu desig vol el desig de l'altre, no m'agrada lluitar per les cosa que vull, vull que les coses que jo trio em triin... I l'amor? És una gran incògnita.

AMOR: Sentiment experimentat per una persona cap a una altra , que es manifesta en desitjar la seva companyia, alegrar-se amb el que és bo per aquella persona i patir amb el que li és dolent.

DESIG: Acció de desitjar. Desitjar: Tendir amb el pensament a aconseguir una possessió o realització d'alguna cosa que proporcionaria alegria o posaria fi a un patiment o malestar.

Tot plegat és una confusió.