LA PACIÈNCIA del petit escorpí

Avui l'horòscop deia que havia de tenir paciència*.

L'he tingut. He tingut paciència quan he sapigut que havia d'anar sola a veure un pis, l'he tingut quan no s'ha presentat l'administrador de finques que me l'havia d'ensenyar, l'he perdut una mica quan l'he trucat i li he dit que era un impresentable i un miserable. Anant cap a casa d'una amiga que m'ha acollit tenia ganes de plorar. He tingut paciència i fins i tot he rigut una mica, quan explicaven a les notícies les incidències de la RENFE, transport que faig servir cada dia (i que el fet de no trobar pis a Barcelona farà que encara l'hagi d'usar més). He embolicat el regal que havia de donar-li al meu amic, amb una estranya paciència, perquè ja savia que al final no aniríem a sopar, però no adelantem aconteixements. He tingut paciència amb els nens de 6 anys a qui representa que els ensenyo teatre, fins i tot amb el Yury, l'Isaac i el Gerard. He estat pacient i tranquil.la al notar que la meva veu es fa malvé. També continuava pacient després de veure un pis de tres habitacions, sola altre cop i amb la certesa de que ja hem perdut un pis que ens interessava al Raval (també es confirmava que no hi hauria sopar d'aniversari i que el regal embolicat tornaria amb mi cap a casa)... el pis no tenia tres habitacions, en tenia dos i un passadís amb una mampara que es suposava que era la tercera... Mmmm. Tornava a tenir un nus a la gola. Paciència altre cop després de parlar amb el meu pare i escoltar el que ell creu que és la vida... La vida és una altra cosa... però quina?. Ara ja eren ganes de plorar i sanglotar. He abraçat el bolso com si fos jo i m'abracés a mi mateixa, bla bla bla. He decidit que aniria al cine, però la pel.lícula ja havia començat. No m'he rendit, perquè tenia paciència, i he anat a buscar un altre cine, però no tenia diners, així que he anat a un caixer a treure'n... però el caixer no podia realitzar aquesta complicada operació, així que amb paciència m'he rendit. He llegit la contraportada del diari i de la pena i la desil.lusió volia tornar a plorar, però ja sabeu, he tingut paciència. He agafat el tren fins a la meva ciutat de l'extraradi, i al sortir una dona m'ha dit amb un to maternal i cruel que el cinturó de la meva jaqueta estava netejant el terra de l'estació, m'he girat pacientment per recollir-lo i el vestit se m'ha enganxat a una planta amb punxes d'on no el podia desenganxar... M'he desenganxat amb molta paciència, fins i tot m'he rigut, tenia gracia el que jo estigués allà enganxada com una mosca. He caminat fins a casa meva i he odiat més aquesta ciutat horrenda. Ara, amb paciència escric això i escolto a la meva mare que em fa preguntes des del pis de baix, no l'entenc, perquè està massa lluny perquè l'entengui, així que dic "sí". Intento mantenir la paciència i tinc ganes de plorar.


* Sobre l'horòscop: No crec en l'astrologia ni em deixo portar pels designis que marca l'horòscop diari del diari gratuït que donen a l'entrada del transport públic. Però com que sóc una mica egocèntrica i el dia a dia no m'omple, intento donar-li un sentit literari a la meva vida, i que cada dia sigui el capítol d'una novel.la, i el que llegeixo a l'horòscop és la frase amb la que comença el destí d'aquell dia, després ja veurem si el seguim o el traïm.