lunes, octubre 16, 2006
LA QUE VIU O LA QUE MIRA
Intento no creure en el destí, ni en la mala sort ni en cap cosa que es pugui relacionar amb la providència. Intento. No hi crec. Però sempre hi ha un bassal que ofega a la meva sabata. Tot està dins nostre, potser tot el que ens passa és el que ens mereixem. Ho accepto. I on està la meva tara moral? De vegades m'apropo, és com si sentís el que és, però mai arribo a entendre-ho, a esbrinar-ho realment, i enlloc de la revelació em trobo amb el buit, l'angoixa i unes fortes palpitacions que ni tan sols em deixen dormir a les nits. De vegades penso que potser sóc una d'aquestes persones que viuen per sobre de les seves possibilitats, però de les seves possibilitats morals i intel.lectuals. Qui sóc jo? De vegades em recordo, quan encara anava a l'escola i em desdibuixo. Era tímida? Sí. Era atrevida? De vegades també. Em recordo intentant ser moltes coses i sent molt poques. La meva identitat, amb els anys no es forma, es deforma, perd els contorns, el sentit. Fa bastants anys em vaig retrobar amb una amiga, potser l'única persona a qui he estimat incondicionalment i a la que vaig retrobant i perdent al llarg dels anys (espero que aquesta repetició mai s'esgoti). Li vaig confessar algun patiment, algun dolor o algun dubte, no recordo què era, només recordo que ella es va quedar sorpresa i em va dir que li resultava estrany que fos jo qui dubtava d'alguna cosa, que jo sempre havia estat un mur, un exemple de fortalesa i seguretat. Quina tristesa. Mai m'havia mirat la meva amiga, no havia indagat en els meus perquès com jo ho havia fet amb els seus. I aquesta història es va repetint i el més trist és que jo cada vegada m'interesso menys pels altres, em molesten més i trobo a faltar a aquella jo que un dia, amb 16 anys, llegia "Nada" i es va aterroritzar davant la idea de que a ella, com a la protagonista de la novel.la, mai li passaria res i que la seva funció seria la de mirar el que li passen als altres. Observar. Qui sóc jo? La que viu o la que mira? I qui vull ser? Voler-ho tot és no tenir res... però era tan purament feliç amb la meva objectiva infelicitat d'observadora de l'adolescència.
Suscribirse a:
Comentarios de la entrada (Atom)
2 comentarios:
Jo també vaig llegir nada. M´Has fet recordar aquella Evelyn de quinze anys. Aquella adolescent plena de vida i d´il.lusions indestructibles. Per mi segueixes sent la mateixa doneta forta i plena de conviccions, però ja sé què em diràs...:Molt bé, doncs ja no la soc. Certament ja no la ets. Li han plogut a sobre deu anys. Suposo que tots ens hem de quedar orfes d´aquell temps en el que la ignorància ens arropava. Créixer ens fa més vulnerables a la vida en comptes de curtir-nos d´ella. Però la vida et guarda un munt de coses boniques a les que has de ser vulnerable per viure-les. No et faci por no estar segura de res, vivim temps difícils, em vas dir fa poc. La teva manera de dubtar és encantadora. Ets brillant i segueixes conservant la brutalitat i la candidesa d´aquella nena. No podras recuperar aquell temps, ni tu ni jo ni ningú. Està allà per recordar-lo de tant en tant, per recordar d´on véns i qui ets. No ho has oblidat perque també és el teu present. Tornaràs a estar segura de tot i tornaràs a perdre-ho tot de vista altre cop, i seguirem fent grand-plies sobre les puntes dels icebergs, i riurem com dos histèrics davant la incongruència d´aquesta vida, i res haurà valgut tant la pena com viure al teu costat tota aquesta estupidesa. Endavant les hatxes!!!
Fer grand-plies sobre els icebergs (ho has de pronunciar en anglès -aisber-), quina meravella i quin mal als peus. Avui m'he aixecat a la 13, prenc un te per no preparar cafè i la meva cara està constreta com la d'un acabat de néixer. Això és la ressurrecció? Sento una veu que em diu: Lázaro, levántate y anda... o es baila?
Publicar un comentario