domingo, diciembre 31, 2006
ELS NO FELIÇOS
Si la vida fos com pedres que sobresurten en un riu i fan un caminet i aquestes pedres com les hamburgueses flotants de "Humor amarillo" la vida no seria tant diferent, fins i tot existiria una veu estrident que farà riure a gent que ni et coneix relatant la estupidesa de la teva caiguda... bé, això ja passa, perquè la vida és això... I a mi m'és igual, cada vegada més coses em són iguals, i si poc a poc tot em fos indierent? Seria la versió més animal de l'humà? o potser l'essència del ser? Estic farta de deixar d'estimar les coses que ahir estimava, de que m'avorreixi el que em divertia i em repugni el que em donava plaer... Això no és un coqueteig, no és res més que la por a la constant insatisfacció i a la impossibilitat de la felicitat... sempre ens quedarà la reflexió i la diversió, que crec que és molt millor que un somriure ximple... però els feliços que semblen ximples no ho saben, en canvi els tristos que semblen tristos sí que ho saben... ergo, són menys ignorants els no feliços.
Suscribirse a:
Comentarios de la entrada (Atom)
1 comentario:
No sé ben bé si la teva conclusió em consola o no. No ho sé si m´ha de consolar tampoc. La veritat és que em sento confós. L´Única cosa que se´m fa real en les teves paraules com si pogués tocar-la és la insatisfacció. Poques coses, per no dir cap, em desesperen més que sentir-me insatisfet. I sempre em torna a visitar, inclús en aquells moments en els quals se suposa que hauria de ser moderadament feliç. Per dir-ho d´alguna manera, la felicitat és com els grumolls del colacao que es dissolen en la llet als pocs segons de remenar-lo. En canvi la insatisfacció, no només pot fer-se interminable, sinó que a més és indissoluble al meu estat d´ànim. És un cafè expresso massa curt, però el seu regust amarg se m´enganxa a la llengua...No sé què estic dient.
Publicar un comentario