domingo, agosto 20, 2006
Gerda Taro
Fotògrafa. Va morir o assassinada a la Guerra civil espanyola o esclafada accidentalment per un tanc a la mateixa guerra. Era amiga, potser amant, i col·laboradora de Robert Cappa, el famós fotògraf. No se res més d’ella, només que era aquesta dona de la foto. L’altra dia parlava amb el meu amic, ja no recordo de que... Va dir-me que al final el temps ho posa tot al seu lloc... tot i el seu ateisme manifest defensava una espècie de justícia divina; estranya paradoxa, però ell és així. Jo no coneixia a la Gerda, però sí que he conegut a gent que ha mort de sobte, jove, gent que no veurà si el temps ha posat les seves coses bones i dolentes als llocs on se suposa que han d’anar, ni jo podré arreglar coses que estaven una mica malmeses entre nosaltres o barallar-me fins al final amb elles, amb les persones que he estimat i que ara estan mortes. Les coses no tenen per que posar-se a cap lloc... i això angoixa més que saber que hem de morir, perquè vol dir que possiblement morirem sense haver solucionat la major part dels problemes. El temps només passa, no col·loca res, sinó mireu la foto de la Gerda com una premonició.
Suscribirse a:
Comentarios de la entrada (Atom)
3 comentarios:
Era poètica.Justicia poètica, no divina.I es clar q no és cap certesa, potser només un desig.Desig de que cadascu acabi al lloc on li toca. També és veritat que el dia que el meu lloc sigui sota terra o esparcit en cendres al llobregat se m´enfotra una mica on hagin quedat els altres. Ara mateix el meu lloc hauria de ser el llit pero no l´és. Pot ser l´insomni o pot ser la confirmació dels teus arguments. Per cert, que guapa era la mossa de la foto no? yo tambien quiero morir asi.Asi de guapa claro, no esclafada sota un tanc, que te pones toa perdia de barro.Miro la foto i penso, al veure el cutis ters i llampant de la Gera, q part de la fascinacio pels cadàvers joves i bonics és perque d´alguna manera han blasfemat la mort, perque han sucumbit a ella pero no hi ha en el seu rostre el més mínim senyal sobre ella:ni una pústula, ni una màcula.tan podria estar mort com reposant delicadament com fa la de la foto.En fi...she was the happiest corps i´ve ever seen...i think of Elsie...baaaaasta!Te odio Minelli, eres una borracha!
Sigue escribiendo. (je,je).
Eres un católico y no lo disimules... Sí que era guapa la mossa, no sé si estava en aquesta postura quan la va matar el tanc... però tindria gràcia. Jo també vull que les meves cendres restin al Llobregat, que és on em pertoca, entre els desperdicis industrials del riu podrit que va vetllar la meva adolescència, i que a més mai vaig anar a visitar. Tu has anat a veure alguna vegada el Llobregat? Podríem haver anat i potser ara seríem uns X-men, però ja és massa tard, ja no estem en l'edat de creure que podem ser super herois.Jo no vull morir jove, però sí que em facin un liffting abans d'exposar-me al tanatori, i que m'omplin de silicona els llavis sense carn de vella que tindré... això si arribo a morir vella. Tu tampoc et moris jove perquè et trobaré a faltar massa... Vaig a visitar el teu blog "surenyu", perquè ets un "surenyu" com la Blanche...
me has llamado católico? pero como osas? mira: me cago en dios. mira que católico q soy.
tu moriras a los 120 años. tendras una segunda adolescencia como las iaias esas de la india, con una cabellera de dos metros y las uñas en espiral. vas a estar guapiiiisima.
Publicar un comentario