LA DONA GÒTICA

Vaig llegir un llibre. Aquest llibre era una novel.la. De la novel.la vaig treure una obra de teatre. La novel.la tenia una protagonista. Cap al final de la novel.la apareixia un nou personatge que es referia a la protagonista com la dona que toca el laúd o la dona gòtica per la seva fesonomia i la seva manera de moure's. Vaig muntar l'obra de teatre pensant en les pintures de Vermeer i el meu personatge pensant en la dona gòtica.

Ahir vaig anar al otorinolaringòleg, perquè estic encostipada i tenia l'oída tapada... estava espantada perquè divendres vaig perdre la veu i encara no l'he recuperat del tot. Després d'esperar a la consulta més del que m'hagués agradat esperar, vaig entrar i vaig pensar que havia valgut la pena l'espera, perquè el metge em va agradar: Era un home gran i lleig, amb aquell aire d'autosuficiència que fan metges als metges dins de consultes tan ràncies com era la seva. Em va mirar totes les cavitats bucofaríngies (que deurien estar totes plenes de mocs verds, bastant fastigós, la veritat). A l'oída no tinc res, a part d'una petita inflamació lleu, però de sobte em va revelar que el meu paladar en lloc de ser l'arc de mig punt, propi del romànic, que havia de ser era un arc apuntat propi del gòtic. Textualment va dir-me: "El teu paladar és un paladar gòtic". Quina il.lusió! Tot i que és un defecte, perquè la metàfora que tan m'agrada fa que no respiri pel nas, que ronqui i que tots els matins m'aixequi amb una espècie de no-veu i que les infeccions tinguin un accés directe a la meva faringe, que, per cert, també m'ho va revel.lar ell, el metge amant de les metàfores, tinc una faringe hipertròfica, hipersensible a qualsevol canvi de temperatura i a qualsevol cosa. Així que la meva veu us revelarà si no m'he abrigat suficient, si he begut quelcom massa fred o si he passat tota una nit sense dormir... Vaig néixer així, i potser, d'alguna manera, m'agrada.

Primer vaig pensar que el meu paladar feia de mi una dona gòtica, però les dones no estan fetes d'arcs, són les catedrals.