... y por más que lo intento no encuentro el momento de huir...

Sento aquests dies com el cant de cigne de la meva joventut i no és per les arrugues de la cara, que no són tantes, suposo que és perquè sento ganes de parar i com que mai abans havia sentit això doncs resulta que no tinc on aturar-me i començo a esperar que aparegui una situació, una persona, una guerra o un meteorit que faci canviar el tedi, el record del passat en la seva caricaturesca manifestació en els gestos repetits de la gent que ha crescut amb mi i, clar, en els propis gestos. Em sento gran perquè sento les meves paraules com un eco: Somniar em sembla ridícul i qualsevol altra cosa em sembla vulgar... y por más que lo intento no encuentro el momento de huir...