DES DE LES CENDRES

Per molt que ens ho neguem els dilluns segueixen existint, encara que els passem dins el llit intentant dormir. Existeixen com tantes coses desagradables, com també existeixen les coses que han desaparegut i sobretot les persones que no tornaran mai més, si no és que alguna nit, segurament la que ens porta d'un diumenge trist a un dilluns desagradable, ens venen a visitar com si no haguesin mort encara. Ahir pensava en ella quan no podia dormir, i aquesta vegada va aparèixer abans que la son i vaig notar com, encara amb els seus 18 anys, m'abraçava i em calmava la maleïda ansietat d'aquests quasi 27 anys que ella no sap que cony són. Es va morir amb les il.lusions i el dolor encara carregats d'esperança. Què hagués fet la Mireia amb la vida i què hagués fet la puta amb ella? La he transformat en un record desdibuixat, en un fantasma oblidat. Però els fantasmes sempre hi són i saben tornar, tant vius com abans de fer-se cendres.

Fa temps, quan feia un any que ja no hi era, vaig somniar que ella apareixia en un aeroport, jo era allà i li preguntava que què feia allà, que estava morta, ella va riure i em va dir que tot havia estat un malentès, que tornava a estar aquí, i m'ho vaig creure. Quan em vaig despertar va ser un matí trist i ple de silenci.

Doncs això, que la vida passa, que perdem el que més ens estimem i guanyem massa dilluns. Ens fem més forts, sí, però per què? A mi m'agradava quan em creia tot el que m'explicaven, quan m'enganyaven i m'abandonaven. M'agradava? No ho sé, però tampoc m'acaba d'agradar això d'ara.