Hi ha dies en que les coses esdevenen excessivament intangibles. Fins el punt de fer-se invisibles... Literalment: Mires la pantalla de l'ordinador buscant una paraula, la tens davant i no la veus, tampoc veus la farola contra la que s'estrella el teu cap, el cap tampoc el veus, però perquè és impossible que algú vegi el seu propi cap sense un mirall, però quan tens un mirall davant i tampoc et veus, aquí és quan tu també esdevens invisible. Les coses són tangibles quan les sentim, així que la farola existeix quan el meu cap impacta contra ella alhora que esdevé existent el meu cap, així la no existència de la farola és el que en realitat l'ha fet excessivament existent, perquè si les coses existeixen quan les sentim, què se sent més que el dolor? Intento ser mesurada i intentar trobar l'equilibri, així que no vull que els meus sentimens es manifestin com cops de cap contra les faroles no vistes, però tampoc vull passar-me la vida sense haver vist, de prop, com és una farola, quina pintura granulada li han posat (sí!, les pinten com amb una pintura grumosa que fa que el dolor no es limiti només al cop, sinó que hi hagi una combinació de cop sec amb rascada sagnant). Però com tots els petits animals que busquem l'equilibri, tendeixo a la desmesura, així que les coses són massa o massa poc (tangibles, invisibles, existents, desaparegudes, ...). Passo la vida buscant coses que no trobo, i el que vull és trobar coses que no busco... I les coses apareixen i desapareixen, i la vida, de vegades, m'agrada tant que no la disfruto i d'altres... m'estimulo.
2 comentarios:
Aix Evelyn,... como te entiendo en segun que momentos.... Se supone que soy balança... el signo del equilibrio segun dicen... pero... pq soy un poco desequilibrada en algun momento?, pq puedo pasar de la alegria a la tristeza en 3 segundos? (como los coches, que pasan de 0 100 en 3 seg)... pq tiendo a ver cosas en dos extremos, o muy buenas o muy malas... o cuando son buenas... a veces no las veo..o no se encontrar lo bueno, i a veces me gusta la gente y otras veces me gustaria que nadie me viera y ser invisible... y todo ello puede ser en un dia,.... en un momento... puedo pasar de la alegria a la melancolia en 3 segundos....
Sigue escribiendo.... Me encanta leerte... te quiero muuuucho, como la hermana que no tengo.
Hasta luego!
Es el ansia, ese es el problema, el ansia es el deseo sin objeto. ¿Hay algo más desesperanzador? A veces se cree que quiers esto, o aquello, que esto nos complace... y al final todo nos decepciona en cierta manera, perque no existe objeto... nada. Por eso hay que inventarse la vida, reírse, llorar, pensar,leer crear... interpretar cada trocito de nada como si de algo se tratara.
Oh sister, my sister
Publicar un comentario