Hi havia una vegada...

Hi havia una vegada una nena que no era una nena pròpiament dita perquè era massa insignificant en comparació amb les altres nenes, que no es veia amb cor, ni ella ni la resta de la seva família, d'autoanomenar-se nena. Tampoc li suposava un greu problema social, perquè com que ningú mai parava atenció en la seva persona tampoc s'havia trobat mai en la situació d'haver-se de presentar o o de dir qui o què era. La nena que no era una nena pròpiament dita va anar creixent i es va convertir en una dona que no era una dona pròpiament dita, no tenia amigues, ni va conèixer mai l'amor correspòs, ni les mirades de desig, ni tan sols una mirada que es creués amb la d'ella, així que sola va anar envellint i perdent a les poques persones que coneixien la seva existència: Els seus avis, pares, tiets i l'únic germà que tenia que va morir als trenta un anys en un accident de cotxe anant a Arenys de Munt. Quan feia dos mesos que havia fet 50 anys va morir l'úlima persona que sabia d'ella, no direm que l'estimava, ni que l'apreciava, ja que la dona madura que no era una dona madura pròpiament dita mai havia despertat en ningú cap interès. Ja sola i inexistent per la resta del món va seguir envellint, i envellint... veia com la gent envellia i moria i com els fills d'aquest mateixa gent patia el mateix destí. Els anys i els segles passaven... i ella segui allà, viva i inexistent. La vida va desaparèixer, el món va quedar gairebés desert, però la poca aigua i algunes plantes que van quedar al planeta eren suficient per a l'esser que no era un ésser propiament dit en el que s'havia convertit. Li havia passat desaparcebuda a la mort com havia estat invisible per a la vida. Déu ja no hi era, havia anat a un altre planeta on una molècula començava a mutar.