AQUELL GRAN HOME QUE VOLIA SER

Potser em penso que entenc algunes coses, no gosaria pensar que n'entenc moltes, però no les entenc. No entenc la raó per la que estic on estic, per què estic amb la gent que estic, per què no surto a buscar altres coses. Per què intento esbrinar què passa pel cap de la gent que puc estimar i intentar donar'ls-hi el que necessiten i per què em sorprenc quan ells no ho fan això, quan no saben ni com és la meva cara ni aconsegueixen ferir-me perquè no saben on em fa mal. Tot i que també és possible que mai els hagi ensenyat les ferides, però sé, i això crec que sí que ho entenc, que no els hi ve gaire de gust veure-les, que prefereixen que els hi curi les seves... absolutament normal, perquè jo també m'estic cansant d'escoltar penes i òsties i, paradògicament, o potser òbviament, em vénen unes ganes irrefrenables de lamentar-me i d'ensenyar les ferides... però no sé com ni a qui.

No entenc gaire coses, entenc ben poques actituds, m'he cansat de buscar, ha deixat de brillar la inquietut dins meu, ja no se què vull saber, ... I és ara quan les mesquines petites coses em comencen a preocupar. I és una llàstima que ja no sàpiga com és aquell gran home que volia ser, és una llàstima que el meu temps només sigui passar el temps entre les 00:00 d'avui i les de demà, desitjant desitjar el silenci. I és una llàstima creure, o saber, que a aquest món no he vingut a fer res.